Després de tenir-la abandonada una bona temporada, hem reprès aquesta ruta que havíem deixat inacabada a causa de diferents motius (les nevades i el mal temps, sobretot). Poca gent, però amb ganes. El matí és molt fresc a Puigreig, fregant els zero graus, però el sol promet una bona jornada.
Sortim de la població pel carrer Llobregat i, tot passant pel costat d’una colònia abandonada, travessem aquest riu que baixa molt crescut per un pont de tres ulls bastant reformat. A l’altra riba, els primers raigs de sol alleugeren el fred intens. El camí, que es va allunyant de Puigreig, primer passa per sota de la nova autovia i es dirigeix decididament cap a l’est. Alguns trams plens de fang confirmen la intensitat de les pluges dels darrers dies.
Al cap de mitja hora de la sortida passem a prop de la masia les Comes. A partir d’ara el camí anirà remuntant, de forma desigual, els quatre-cents metres de desnivell que hi ha fins a Sant Pau de Pinós.
Tot pujant, arribem a la Carena de la Cua de la Guineu (525 m.). Ara el dia ja és prou clar i, al fons, contra el teló d’un cel absolutament blau, es retallen les muntanyes de Montserrat. El camí planeja i aviat arribem a Sant Andreu de Pallot, petita ermita de la masia de cal Pallot. Davant l’ermita, sobre unes roques, hi ha uns curiosos enterraments antropomòrfics. Aprofitem la comoditat del lloc per esmorzar. Des d’aquest indret se sent la remor de la riera de Merlès que passa una trentena de metres més avall, però que la vegetació ens tapa.
De nou en marxa. A mesura que ens apropem a la riera, van creixent els dubtes de com passar-la, perquè la guia que portem diu que cal travessar-la “a gual”, i les pluges i el desgel de la primavera ens auguren que això no serà fàcil. Efectivament, arribats a la riba de la riera veiem que el cabal d’aigua que baixa és molt gran. Sortosament, tot aquell indret estava ben marcat i netejat pel Centre Quitxalla Excursionista de Puigreig (cquie) perquè pel dia següent, diumenge, havien previst la seva anual Caminada Popular, i per salvar el pas de la riera havien netejat un caminoi arran de riba fins a un centenar de metres més avall on van bastir un pont amb cordes i taulons per sobre d’unes pedres. Una obra digna del millor enginyer que ens va permetre continuar la nostra marxa i, a la vegada, admirar un preciós salt d’aigua que hauria quedat amagat si el camí no s’hagués desviat aquesta mica.
Nova remuntada, aquesta vegada des de la riera fins a un altiplà on el verd dels camps aporta l’aspecte primaveral al paisatge. Abans, des d’un magnífic replà de pedra, podem admirar una gran vista sobre el Bages. Més endavat, en una cruïlla, el nostre GR 176 s’uneix al GR 4, amb el que coincidirem fins a arribar a Cornet. Deixem una pista que va a les restes del castell de Pinós i encarem la que ens mena a Santa Maria de Pinós, o de Ginebret. Recordo que quan vam passar per aquí fa cinc anys, seguint l’esmentat GR 4, a la masia hi feien la matança del porc. Avui no hi ha ningú per aquest voltants.
El nostre camí encara segueix un parell de quilòmetres abans d’arribar al final de la jornada, a Sant Pau de Pinós (775 m.), una altra ermita vinculada a una masia, com la majoria de les que hem anat trobant durant tot el recorregut.
L’autocar, aquesta vegada ens fa esperar abans de recollir-nos i tornar-nos a casa.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada