dimarts, 13 d’abril de 2010

Sisena jornada: SANT PAU DE PINÓS - SANTA MARIA DE CORNET

El perfil de l’etapa d’avui prometia pocs desnivells. La sortida de Sant Pau de Pinós la fem des de la carretera on ens ha deixat l’autocar. De seguida ens endinsem en una zona boscosa on domina el pi, molt diferent de la que vam deixar a l’altra banda del Llobregat quan anàvem en direcció nord, ja que aquí no hi van arribar els incendis que van devorar tota aquella zona. El sotabosc, però, necessita una neteja que redueixi el risc de noves tragèdies.
En una clariana, al costat del camí i ha uns camps amb una bassa amb peixos de colors que ens fan badar una mica. Seguim pel bosc i ben aviat arribem a una masia que queda a l'esquerra, la Casa Cremada. Ara el camí transita pel mig de camps verds i ens remunta fins a l’ermita de Sant Amanç, oberta, però en un lamentable estat de conservació. Poc més endavant, el Pedró, una masia en explotació, amb tota mena de bestiar.
Durant un parell de quilòmetres, el camí és ample i baixa suaument pel mig d’un paisatge molt agraït. Sobtadament gira a l’esquerra, la qual cosa provoca que un parell d’elements del grup se’ns despistin i, per una estona, ens aturem per localitzar-los. Ells, però, ja han vist que anaven sols, refan el tram equivocat i ens retrobem aviat.
En aquest punt, agafem un caminoi que s’enfila per fer drecera i remunta uns 100 metres de desnivell fins a la cruïlla de la Bassa. Pocs metres més enllà i arribem a San Jordi de Lloberes, punt que hem escollit per esmorzar cosa que fem amb la companyia del gos de la casa que hi ha a tocar, vell i mansoi. Un gat s’ho mira des d’una teulada.
En acabar, la mestressa de la masia se’ns ofereix per obrir l’ermita i ensenyar-la. Està molt ben arreglada i conservada. No és antiga, ja que la van refer totalment no fa massa temps. La conversa s’allarga una mica, però ens cal seguir.
Des d’aquest punt i fins a Cornet el camí és ample i descendent, la qual cosa fa que el grup s’estiri una mica. Passem pel coll de Pitxell, pel mig d’una granja, i arribem a Sant Miquel Nou, una ermita adossada a una casa d’obra relativament moderna. Tancada. Per un camí que es desvia cap a l’esquerra, a uns 500 metres hi ha la masia antiga, habitada, amb l’ermita de Sant Miquel de Terradelles, documentada ja l’any 1053 i molt ben conservada. És oberta i podem donar-hi un cop d’ull. Al campanar, de cadireta, sòlid, de dos arcs i teulada, hi ha una robusta campana.
Refem el camí desviat i continuem la marxa cap el sud. Una creu de terme, a tocar del coll de Comadoms, ens obre al pas a noves prades d’ordi que s’estenen entre masia i masia. Seguim baixant suaument, ara per una vall que s’obre cap a ponent, encarada ja cap a Navàs, que encara queda lluny. Fins a Cornet anem trobant més masies: Viranes, cal Ponç, cal Serra...
Santa Maria de Cornet és, una mica, la catedral d’aquesta zona. No hi podem entrar perquè és tancada. És una construcció sòlida amb una torre campanar, absis i porta d’entrada adornada amb columnes d’interessants capitells. A la casa adjunta, un grup de Barcelona celebra els cinquanta anys d'algú.
Per a sorpresa nostra, l’autocar no hi és. Una trucada i el xofer ens aclareix que espera a la carretera, a un quilòmetre de l’ermita, al costat d’un rètol que diu Cornet, lloc que ell ha interpretat com a punt de trobada. Fem el camí a peu fins allà, no ve d’una mica.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Cinquena jornada: PUIGREIG - SANT PAU DE PINÓS

Després de tenir-la abandonada una bona temporada, hem reprès aquesta ruta que havíem deixat inacabada a causa de diferents motius (les nevades i el mal temps, sobretot). Poca gent, però amb ganes. El matí és molt fresc a Puigreig, fregant els zero graus, però el sol promet una bona jornada.
Sortim de la població pel carrer Llobregat i, tot passant pel costat d’una colònia abandonada, travessem aquest riu que baixa molt crescut per un pont de tres ulls bastant reformat. A l’altra riba, els primers raigs de sol alleugeren el fred intens. El camí, que es va allunyant de Puigreig, primer passa per sota de la nova autovia i es dirigeix decididament cap a l’est. Alguns trams plens de fang confirmen la intensitat de les pluges dels darrers dies.
Al cap de mitja hora de la sortida passem a prop de la masia les Comes. A partir d’ara el camí anirà remuntant, de forma desigual, els quatre-cents metres de desnivell que hi ha fins a Sant Pau de Pinós.
Tot pujant, arribem a la Carena de la Cua de la Guineu (525 m.). Ara el dia ja és prou clar i, al fons, contra el teló d’un cel absolutament blau, es retallen les muntanyes de Montserrat. El camí planeja i aviat arribem a Sant Andreu de Pallot, petita ermita de la masia de cal Pallot. Davant l’ermita, sobre unes roques, hi ha uns curiosos enterraments antropomòrfics. Aprofitem la comoditat del lloc per esmorzar. Des d’aquest indret se sent la remor de la riera de Merlès que passa una trentena de metres més avall, però que la vegetació ens tapa.
De nou en marxa. A mesura que ens apropem a la riera, van creixent els dubtes de com passar-la, perquè la guia que portem diu que cal travessar-la “a gual”, i les pluges i el desgel de la primavera ens auguren que això no serà fàcil. Efectivament, arribats a la riba de la riera veiem que el cabal d’aigua que baixa és molt gran. Sortosament, tot aquell indret estava ben marcat i netejat pel Centre Quitxalla Excursionista de Puigreig (cquie) perquè pel dia següent, diumenge, havien previst la seva anual Caminada Popular, i per salvar el pas de la riera havien netejat un caminoi arran de riba fins a un centenar de metres més avall on van bastir un pont amb cordes i taulons per sobre d’unes pedres. Una obra digna del millor enginyer que ens va permetre continuar la nostra marxa i, a la vegada, admirar un preciós salt d’aigua que hauria quedat amagat si el camí no s’hagués desviat aquesta mica.
Nova remuntada, aquesta vegada des de la riera fins a un altiplà on el verd dels camps aporta l’aspecte primaveral al paisatge. Abans, des d’un magnífic replà de pedra, podem admirar una gran vista sobre el Bages. Més endavat, en una cruïlla, el nostre GR 176 s’uneix al GR 4, amb el que coincidirem fins a arribar a Cornet. Deixem una pista que va a les restes del castell de Pinós i encarem la que ens mena a Santa Maria de Pinós, o de Ginebret. Recordo que quan vam passar per aquí fa cinc anys, seguint l’esmentat GR 4, a la masia hi feien la matança del porc. Avui no hi ha ningú per aquest voltants.
El nostre camí encara segueix un parell de quilòmetres abans d’arribar al final de la jornada, a Sant Pau de Pinós (775 m.), una altra ermita vinculada a una masia, com la majoria de les que hem anat trobant durant tot el recorregut.
L’autocar, aquesta vegada ens fa esperar abans de recollir-nos i tornar-nos a casa.
.