Després de l’obligada aturada del Nadal, reprenem la ruta per les terres de la Catalunya central en un matí que ha començat força fred, que ha vist el sol amb intermitències i que, finalment, s’ha tapat del tot com a preludi de les pluges de la tarda. Els camps gebrats i els bassals glaçats han estat el testimoni de les baixes temperatures d’aquests dies.
A la sortida de Santa Fe de Valldeperes el camí ens mena decididament cap al nord fins que, uns vuit quilòmetres enllà, torni a torçar la direcció cap a llevant en el seu propòsit d’anar tancant el cercle iniciat a Navàs. Aviat deixem enrera un seguit de masies escampades –cal Sunyer, cal Perejoan...– que composen el nucli rural de Valldeperes. En una d’elles, ran del camí, un safareig mig glaçat. En aquest punt creuem la línia divisòria entre el Bages i el Bergadà. De moment, camí ample, pla i ben marcat. Arreu, camps treballats en els que el verd ja ha despuntat fa unes setmanes.
Una de les característiques d’aquesta zona són les grans llenques de pedra que apareixen a nivell del terra moltes de les quals van servir de fonaments d’antigues masies i refugis de bestiar. És el cas d’una casa en runes que trobem prop de Navel. Una curiosa cisterna excavada a la roca i un pou són testimoni d’un ingeniós sistema de recollida d’aigües.
Sense adonar-nos hem anat baixant fins a la riera de Navel (450 m) que creuem per una palanca de fusta. Més endavant, intentem llegir, sense massa èxit, una estela commemorativa d’un fet del qual algú ha volgut deixar constància.
Estem en ple Espai Natural de la Riera de Navel, un petit ecosistema centrat per aquesta riera que desaigua al Cardener, la principal característica del qual és l’alternança entre conreu i bosc mediterrà.
El camí remunta pel Solà de Cal Gener seguint la riba esquerra d’un dels rierols que donen a la riera de Navel fins al coll de la Casanova (610 m). Poc abans d’arribar dalt, parada i fonda. Hi ha gana i el rellotge ja ha avançat prou.
La represa ens porta en poca estona al magnífics plans de la Casanova amb el blanc teló del Pirineus al fons. Més enllà, per la carretera, arribem a Sant Esteve de Pujol de Planes, una gran casa pairal amb una ermita adossada. L’església, tancada com gairebé totes les que anem trobant, té uns magnífics absis romànics penjats sobre el barranc de la riera de Navel. El refet campanar de cadireta no s’adiu gens amb la resta de l’edifici.
Ara toca baixar altra vegada cap a l’omnipresent riera, creuar-la de nou, no sense dificultat degut a la crescuda de les aigües, per unes pedres situades estratègicament i remuntar fins al Balaguer.
Sobtadament, aquest camí de pujada es transforma amb un fangar. Dos quilòmetres que no s’acaben mai perquè ens enfonsem en el fang i hauríem necessitat uns esclops per avançar sense problemes. Que n’eren de savis els pagesos d’abans!
Passem pel costat del Balaguer. Dalt d’un turonet, Sant Martí de Balaguer. El deixem de banda i, en un revolt, apareix la gran esplanada de Sant Joan de Montdarn, meta final de la jornada.
La monumental església, del segle XI, presideix la gran esplanada d’aquest antic municipi rural que, juntament amb el Pujol de Planes, s’ha integrat al de Viver i Serrateix. Un gos i unes cabres que roseguen unes bales de palla són els únics testimonis de la nostra arribada.
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada