Segona jornada: CASTELLADRAL - VALLDEPERES

Etapa curta, però rugosa. Rugosa en el sentit literal que expressa el contrari de plana. Ara pugem, ara baixem; si fem un càlcul ens adonem que avui hem superat un desnivell afegit de set-cents metres. Això sí, la distància lineal no ha arribat als nou quilòmetres.

A Castelladral, fotografia del grup a càrrec del xofer de l’autocar. Diu que això va inclòs en les dietes.

Prenem direcció oest seguint una pista ampla, però aviat ens desviem una mica cap al nord per un camí molt ben marcat. En realitat tot aquest GR està ben senyalitzat, i és que es tracta d’una ruta clàssica que les entitats de la zona fan sovint.

Fa un dia molt gris, el sol no sortirà en tot el matí. Els camps estant gebrats però la temperatura és força agradable per caminar.

El camí, ample, de sobte, baixa fort fins a la riera d’Hortons. Passem pel costat de camps sembrats que ja veuen despuntar el verd tot i no haver començat encara el pic de l’hivern. El canvi climàtic?

Ara toca pujar. Com sempre, la colla es va estirant. No hi ha pressa, cadascú marxa al ritme que més li convé fins que ens reagrupem. Ho fem uns metres abans d’arribar a la finca La Llastanosa i aprofitem per esmorzar. Al fons ens retalla la serra de Castelladral, amb el poblet com a punt culminant.

Seguim, passem pel davant de la casa on saludem una dona enfeinada amb les portadores de la collita d’olives. El camí encara segueix amunt fins al Collet de l’Obaga Negre on se’ns obre la mirada a la gran vall el Cardener, amb Cardona i el seu castell destacant a l’horitzó. Als nostres peus, Valldeperes. Llàstima que, sense sol, el paisatge no llueix com cal. A més, aquesta zona va patir un gran incendi no fa massa anys. Per això les úniques notes de color que destaquen són el vermell de les cireres d’arboç, madures i grosses, que anem trobant en aquest tram del camí.

La pista segueix avall, però, com no podria ser d’altra manera, els senyals ens marquen una drecera per estalviar les giragonses. El que no estalvien és el pendent, molt pronunciat, per salvar el fort desnivell fins a retrobar el camí. Una nova drecera i ja som a tocar de la riera de Valldeperes, als peus del poble.

Passem per can Misèries, tancada però amb aspecte de casa rural per llogar, i una mica més amunt arribem a la masia i església de Santa Fe de Valldeperes. Com sempre, l’església és tancada i només un parell de gossos cridaners donen senyal de vida en aquest magnífic indret.
.