Sisena jornada: SANT PAU DE PINÓS - SANTA MARIA DE CORNET

El perfil de l’etapa d’avui prometia pocs desnivells. La sortida de Sant Pau de Pinós la fem des de la carretera on ens ha deixat l’autocar. De seguida ens endinsem en una zona boscosa on domina el pi, molt diferent de la que vam deixar a l’altra banda del Llobregat quan anàvem en direcció nord, ja que aquí no hi van arribar els incendis que van devorar tota aquella zona. El sotabosc, però, necessita una neteja que redueixi el risc de noves tragèdies.

En una clariana, al costat del camí i ha uns camps amb una bassa amb peixos de colors que ens fan badar una mica. Seguim pel bosc i ben aviat arribem a una masia que queda a l'esquerra, la Casa Cremada. Ara el camí transita pel mig de camps verds i ens remunta fins a l’ermita de Sant Amanç, oberta, però en un lamentable estat de conservació. Poc més endavant, el Pedró, una masia en explotació, amb tota mena de bestiar.

Durant un parell de quilòmetres, el camí és ample i baixa suaument pel mig d’un paisatge molt agraït. Sobtadament gira a l’esquerra, la qual cosa provoca que un parell d’elements del grup se’ns despistin i, per una estona, ens aturem per localitzar-los. Ells, però, ja han vist que anaven sols, refan el tram equivocat i ens retrobem aviat.

En aquest punt, agafem un caminoi que s’enfila per fer drecera i remunta uns 100 metres de desnivell fins a la cruïlla de la Bassa. Pocs metres més enllà i arribem a San Jordi de Lloberes, punt que hem escollit per esmorzar cosa que fem amb la companyia del gos de la casa que hi ha a tocar, vell i mansoi. Un gat s’ho mira des d’una teulada.

En acabar, la mestressa de la masia se’ns ofereix per obrir l’ermita i ensenyar-la. Està molt ben arreglada i conservada. No és antiga, ja que la van refer totalment no fa massa temps. La conversa s’allarga una mica, però ens cal seguir.

Des d’aquest punt i fins a Cornet el camí és ample i descendent, la qual cosa fa que el grup s’estiri una mica. Passem pel coll de Pitxell, pel mig d’una granja, i arribem a Sant Miquel Nou, una ermita adossada a una casa d’obra relativament moderna. Tancada. Per un camí que es desvia cap a l’esquerra, a uns 500 metres hi ha la masia antiga, habitada, amb l’ermita de Sant Miquel de Terradelles, documentada ja l’any 1053 i molt ben conservada. És oberta i podem donar-hi un cop d’ull. Al campanar, de cadireta, sòlid, de dos arcs i teulada, hi ha una robusta campana.

Refem el camí desviat i continuem la marxa cap el sud. Una creu de terme, a tocar del coll de Comadoms, ens obre al pas a noves prades d’ordi que s’estenen entre masia i masia. Seguim baixant suaument, ara per una vall que s’obre cap a ponent, encarada ja cap a Navàs, que encara queda lluny. Fins a Cornet anem trobant més masies: Viranes, cal Ponç, cal Serra...

Santa Maria de Cornet és, una mica, la catedral d’aquesta zona. No hi podem entrar perquè és tancada. És una construcció sòlida amb una torre campanar, absis i porta d’entrada adornada amb columnes d’interessants capitells. A la casa adjunta, un grup de Barcelona celebra els cinquanta anys d'algú.

Per a sorpresa nostra, l’autocar no hi és. Una trucada i el xofer ens aclareix que espera a la carretera, a un quilòmetre de l’ermita, al costat d’un rètol que diu Cornet, lloc que ell ha interpretat com a punt de trobada. Fem el camí a peu fins allà, no ve d’una mica.

Cinquena jornada: PUIGREIG - SANT PAU DE PINÓS

Després de tenir-la abandonada una bona temporada, hem reprès aquesta ruta que havíem deixat inacabada a causa de diferents motius (les nevades i el mal temps, sobretot). Poca gent, però amb ganes. El matí és molt fresc a Puigreig, fregant els zero graus, però el sol promet una bona jornada.
Sortim de la població pel carrer Llobregat i, tot passant pel costat d’una colònia abandonada, travessem aquest riu que baixa molt crescut per un pont de tres ulls bastant reformat. A l’altra riba, els primers raigs de sol alleugeren el fred intens. El camí, que es va allunyant de Puigreig, primer passa per sota de la nova autovia i es dirigeix decididament cap a l’est. Alguns trams plens de fang confirmen la intensitat de les pluges dels darrers dies.

Al cap de mitja hora de la sortida passem a prop de la masia les Comes. A partir d’ara el camí anirà remuntant, de forma desigual, els quatre-cents metres de desnivell que hi ha fins a Sant Pau de Pinós.
Tot pujant, arribem a la Carena de la Cua de la Guineu (525 m.). Ara el dia ja és prou clar i, al fons, contra el teló d’un cel absolutament blau, es retallen les muntanyes de Montserrat. El camí planeja i aviat arribem a Sant Andreu de Pallot, petita ermita de la masia de cal Pallot. Davant l’ermita, sobre unes roques, hi ha uns curiosos enterraments antropomòrfics. Aprofitem la comoditat del lloc per esmorzar. Des d’aquest indret se sent la remor de la riera de Merlès que passa una trentena de metres més avall, però que la vegetació ens tapa.

De nou en marxa. A mesura que ens apropem a la riera, van creixent els dubtes de com passar-la, perquè la guia que portem diu que cal travessar-la “a gual”, i les pluges i el desgel de la primavera ens auguren que això no serà fàcil. Efectivament, arribats a la riba de la riera veiem que el cabal d’aigua que baixa és molt gran. Sortosament, tot aquell indret estava ben marcat i netejat pel Centre Quitxalla Excursionista de Puigreig (cquie) perquè pel dia següent, diumenge, havien previst la seva anual Caminada Popular, i per salvar el pas de la riera havien netejat un caminoi arran de riba fins a un centenar de metres més avall on van bastir un pont amb cordes i taulons per sobre d’unes pedres. Una obra digna del millor enginyer que ens va permetre continuar la nostra marxa i, a la vegada, admirar un preciós salt d’aigua que hauria quedat amagat si el camí no s’hagués desviat aquesta mica.

Nova remuntada, aquesta vegada des de la riera fins a un altiplà on el verd dels camps aporta l’aspecte primaveral al paisatge. Abans, des d’un magnífic replà de pedra, podem admirar una gran vista sobre el Bages. Més endavat, en una cruïlla, el nostre GR 176 s’uneix al GR 4, amb el que coincidirem fins a arribar a Cornet. Deixem una pista que va a les restes del castell de Pinós i encarem la que ens mena a Santa Maria de Pinós, o de Ginebret. Recordo que quan vam passar per aquí fa cinc anys, seguint l’esmentat GR 4, a la masia hi feien la matança del porc. Avui no hi ha ningú per aquest voltants.
El nostre camí encara segueix un parell de quilòmetres abans d’arribar al final de la jornada, a Sant Pau de Pinós (775 m.), una altra ermita vinculada a una masia, com la majoria de les que hem anat trobant durant tot el recorregut.
L’autocar, aquesta vegada ens fa esperar abans de recollir-nos i tornar-nos a casa.
.

Quarta jornada: SANT JOAN DE MONTDARN - PUIGREIG

Els homes del temps havien avisat que avui faria fred i la gent anava preparada per al que pogués ser. Potser per això, la veritat és que no n’hi havia per tant i el matí ha estat molt agradable i assolellat.
L’etapa, una mica més llarga del que fem normalment, no tenia gaire complicacions, però no ens hem pogut estalviar les típiques baixades a les rieres i remuntar alguns colls per canviar de vall.
Sortida puntual de Montdarn, amb les boires matineres i els camps ben gebrats. Baixem, sense dificultats, la costa de Grataconills fins a la riera de Merola que creuem a gual i enfilem decididament cap a l’est. Un sol potent, encara matiner, ens dificulta la visibilitat i ens fa avançar amb els caps cots. La zona està força erosionada pels incendis i amb la vegetació encara molt primària.

Deixem una gran bassa i ara toca pujar fins al primer punt d’interès: Sant Miquel de Fonogedell, un aplec de masies i una petita ermita amb avantsala per resguardar-se del mal temps. En un corral proper, unes oques guarden la porta d’una casa.
Hi ha una mica de gana però decidim continuar. Creuem una nova riera, la de cal Canadell, pel costat d’un petit salt d’aigua i un gorg glaçat, i no parem fins la propera ermita: Sant Sadurní de Fonollet, molt més gran, però tancada, com sempre. Una gran masia i un cementiri completen aquest conjunt habitat per vius i morts. Esmorzem a la gran esplanada.

Ara toca seguir una estona per una carretera asfaltada que ens portaria a Casserres, però que aviat deixem per un petit corriol fins a topar amb el Roseret, una altra ermita, molt petita i amb el campanar de cadireta renovat amb mala traça. Un cotxe groc llampant, aturat a la porta, ens esguerra les fotografies.
El camí planeja una bona estona, passa pel costat d’alguna masia petita, travessa la riera de Sala i va a topar amb la carretera Puigreig-Casserres, bastant transitada. Ens cal desviar-nos uns pocs metres per veure la petita ermita de sant Marçal, al mig d’uns camps i envoltada per la vegetació marginal. Creuem la carretera i ens enfilem per un turó fins a unes cases. Un simpàtic ruc ens dóna la benvinguda. Aviat carenem i el camí baixa de cop i volta fins a una capella rural de construcció tardana: Sant Joan Degollat.
El camí que mena des d’aquest indret al final d’etapa ens fa remuntar un altre punt alt, la serra de Cap de Costa, fins a la masia de Can Cigala, amb magnífiques vistes sobre el Pirineu i el Bergadà. A dos-cents metres per sota nostra: Puigreig.

El camí de baixada, primer ample, aviat es transforma en un corriol desigual, a estones pedregós, que arriba al poble per uns horts, un gran dipòsit d’aigua i un tub que travessa per sota la carretera. Als carrers, poca gent, ja és hora de dinar.
.

Tercera jornada: VALLDEPERES - SANT JOAN DE MONTDARN

Després de l’obligada aturada del Nadal, reprenem la ruta per les terres de la Catalunya central en un matí que ha començat força fred, que ha vist el sol amb intermitències i que, finalment, s’ha tapat del tot com a preludi de les pluges de la tarda. Els camps gebrats i els bassals glaçats han estat el testimoni de les baixes temperatures d’aquests dies.

A la sortida de Santa Fe de Valldeperes el camí ens mena decididament cap al nord fins que, uns vuit quilòmetres enllà, torni a torçar la direcció cap a llevant en el seu propòsit d’anar tancant el cercle iniciat a Navàs. Aviat deixem enrera un seguit de masies escampades –cal Sunyer, cal Perejoan...– que composen el nucli rural de Valldeperes. En una d’elles, ran del camí, un safareig mig glaçat. En aquest punt creuem la línia divisòria entre el Bages i el Bergadà. De moment, camí ample, pla i ben marcat. Arreu, camps treballats en els que el verd ja ha despuntat fa unes setmanes.

Una de les característiques d’aquesta zona són les grans llenques de pedra que apareixen a nivell del terra moltes de les quals van servir de fonaments d’antigues masies i refugis de bestiar. És el cas d’una casa en runes que trobem prop de Navel. Una curiosa cisterna excavada a la roca i un pou són testimoni d’un ingeniós sistema de recollida d’aigües.

Sense adonar-nos hem anat baixant fins a la riera de Navel (450 m) que creuem per una palanca de fusta. Més endavant, intentem llegir, sense massa èxit, una estela commemorativa d’un fet del qual algú ha volgut deixar constància.

Estem en ple Espai Natural de la Riera de Navel, un petit ecosistema centrat per aquesta riera que desaigua al Cardener, la principal característica del qual és l’alternança entre conreu i bosc mediterrà.

El camí remunta pel Solà de Cal Gener seguint la riba esquerra d’un dels rierols que donen a la riera de Navel fins al coll de la Casanova (610 m). Poc abans d’arribar dalt, parada i fonda. Hi ha gana i el rellotge ja ha avançat prou.

La represa ens porta en poca estona al magnífics plans de la Casanova amb el blanc teló del Pirineus al fons. Més enllà, per la carretera, arribem a Sant Esteve de Pujol de Planes, una gran casa pairal amb una ermita adossada. L’església, tancada com gairebé totes les que anem trobant, té uns magnífics absis romànics penjats sobre el barranc de la riera de Navel. El refet campanar de cadireta no s’adiu gens amb la resta de l’edifici.

Ara toca baixar altra vegada cap a l’omnipresent riera, creuar-la de nou, no sense dificultat degut a la crescuda de les aigües, per unes pedres situades estratègicament i remuntar fins al Balaguer.

Sobtadament, aquest camí de pujada es transforma amb un fangar. Dos quilòmetres que no s’acaben mai perquè ens enfonsem en el fang i hauríem necessitat uns esclops per avançar sense problemes. Que n’eren de savis els pagesos d’abans!

Passem pel costat del Balaguer. Dalt d’un turonet, Sant Martí de Balaguer. El deixem de banda i, en un revolt, apareix la gran esplanada de Sant Joan de Montdarn, meta final de la jornada.

La monumental església, del segle XI, presideix la gran esplanada d’aquest antic municipi rural que, juntament amb el Pujol de Planes, s’ha integrat al de Viver i Serrateix. Un gos i unes cabres que roseguen unes bales de palla són els únics testimonis de la nostra arribada.
.

Segona jornada: CASTELLADRAL - VALLDEPERES

Etapa curta, però rugosa. Rugosa en el sentit literal que expressa el contrari de plana. Ara pugem, ara baixem; si fem un càlcul ens adonem que avui hem superat un desnivell afegit de set-cents metres. Això sí, la distància lineal no ha arribat als nou quilòmetres.

A Castelladral, fotografia del grup a càrrec del xofer de l’autocar. Diu que això va inclòs en les dietes.

Prenem direcció oest seguint una pista ampla, però aviat ens desviem una mica cap al nord per un camí molt ben marcat. En realitat tot aquest GR està ben senyalitzat, i és que es tracta d’una ruta clàssica que les entitats de la zona fan sovint.

Fa un dia molt gris, el sol no sortirà en tot el matí. Els camps estant gebrats però la temperatura és força agradable per caminar.

El camí, ample, de sobte, baixa fort fins a la riera d’Hortons. Passem pel costat de camps sembrats que ja veuen despuntar el verd tot i no haver començat encara el pic de l’hivern. El canvi climàtic?

Ara toca pujar. Com sempre, la colla es va estirant. No hi ha pressa, cadascú marxa al ritme que més li convé fins que ens reagrupem. Ho fem uns metres abans d’arribar a la finca La Llastanosa i aprofitem per esmorzar. Al fons ens retalla la serra de Castelladral, amb el poblet com a punt culminant.

Seguim, passem pel davant de la casa on saludem una dona enfeinada amb les portadores de la collita d’olives. El camí encara segueix amunt fins al Collet de l’Obaga Negre on se’ns obre la mirada a la gran vall el Cardener, amb Cardona i el seu castell destacant a l’horitzó. Als nostres peus, Valldeperes. Llàstima que, sense sol, el paisatge no llueix com cal. A més, aquesta zona va patir un gran incendi no fa massa anys. Per això les úniques notes de color que destaquen són el vermell de les cireres d’arboç, madures i grosses, que anem trobant en aquest tram del camí.

La pista segueix avall, però, com no podria ser d’altra manera, els senyals ens marquen una drecera per estalviar les giragonses. El que no estalvien és el pendent, molt pronunciat, per salvar el fort desnivell fins a retrobar el camí. Una nova drecera i ja som a tocar de la riera de Valldeperes, als peus del poble.

Passem per can Misèries, tancada però amb aspecte de casa rural per llogar, i una mica més amunt arribem a la masia i església de Santa Fe de Valldeperes. Com sempre, l’església és tancada i només un parell de gossos cridaners donen senyal de vida en aquest magnífic indret.
.

Primera jornada: Navàs - Castelladral

Matinada fresca a Navàs. A la plaça de l’església, tancada, els firaires van preparant les seves parades; és dia de mercat. Els carrers, però, encara són pràcticament buits. Arreu, hi ha propaganda per la consulta sobre la independència convocada pel dia 13 de desembre.

Sortida oficial des de la plaça de l’ajuntament. Després de fer una paradeta perquè alguns s’entonin, sortim cap als afores, travessem l’autovia Barcelona-Berga per un pont, i ja som fora del cas urbà on un pal indicador ens orienta: Sant Cugat del Racó: 6,5 quilòmetres; Castelladral: 10,5.

El vial és ample i fàcil de seguir. Ens movem amb lleugeresa pel costat de sembrats, voltats d’una boira no massa espessa que dóna una il•luminació especial al paisatge.

De sobte, els senyals ens menen cap un corriol que baixa ràpid cap el torrent deixant la placidesa de la pista. El primer tram és una mica complicat, però l’equip de reforç actua amb diligència.

Travessem el torrent de Casaolius i anem pujant pel faldar de la Serra de Ca l’Agustí, creuem una carretera asfaltada i, ben aviat, passem per les Esglésies, un mas amb una ermita amb campanar de cadireta i un curiós graner. No hi veiem ningú. Poc després, arribem a Sant Cugat del Racó. Parada i fonda.

L’església, tancada, és una espectacular construcció del segle XI, amb absis i murs amb decoració llombarda, un esvelt cimbori i campanar de cadireta. Està situada en un petit promontori que domina una zona molt extensa. Al fons, la nostra meta d’avui, Castelladral, rematant una carena. El sol ja s’ha desfet de les boires i un reflex metàl•lic ens fa pensar que l’autocar ja ha arribat al punt de trobada.

La represa és per una pista que va baixant, passa pels Taurons, una masia en runes, i, poc més enllà, es deixa per un caminoi que finalment ens durà a creuar la riera de Sant Cugat, sense aigua.

A partir d’ara, cal anar pujant per remuntar els 160 metres fins a Castelladral. Bones vistes sobre la petita vall i cirerers d’arboç curulls de fruits vermells. Hi ha qui en fa una bossa per fer-ne confitura.

Castelladral es va formar al voltant d’un antic castell avui pràcticament derruït. Un alberg juvenil dóna vida al poble sense gaires cases. L’església, segle XI, molt transformada, està dedicada a sant Miquel. Des d’un mirador, al cap d’amunt del castell, hi ha una magnífica panoràmica del Pirineu central.
.

Presentació

El GR 176, també dit de les 20 ermites, és un camí circular de gran recorregut de 80’200 quilòmetres, que transita per les comarques del Bages i Bergedà, amb principi i acabament a Navàs. Va ser homologat l’any 1999.

La línia de desnivells és una autèntica muntanya russa, amb puntes que arriben a un màxim de 750 metres a Sant Pau de Pinós i baixen fins a un mínim de 320 al creuar el Llobregat prop de Navàs.
Com és habitual, les etapes oficials estan dividides en trams d’una vintena de quilòmetres. Nosaltres, que només disposem d’unes hores del matí, acostumem a partir-les a la nostra conveniència.
L’interès principal d’aquest traçat rau, com diu el seu nom, en que enllaça nombroses ermites de les rodalies de les poblacions de Navàs i Puig-reig.